Encontres
Diuen, quan comences a estudiar historia de l’art o al cap dels anys, que els artistes es fan, es forgen amb l’experiència, l’aprenentatge, això si, cal tenir un mínim d’aptitud. Diuen també que veure molt, sense moderació en aquest cas, et fa i et forma, t’ajuda a seleccionar i a discriminar allò que t’agrada, les referències, o allò que no t’agrada, que també poden ser-ho.
Quan una en aquest cas, té la teoria clara, què fa davant un cas com el d’en Jean-Marcel? Arriba a la conclusió que totes les coses tenen sentit i hi són perquè hi han de ser. E voilà! Res més que això. Mirant a Miró, observant el simbolisme dels seus cels i l’ús del color, va venir-me al cap l’idea de cosmos i univers, de que tot plegat està en connexió. Em va dir que va conèixer la seva obra després, algú n’hi va parlar. I les referències a l’expressionisme abstracte, a la força del gest i el color, a la visió uniforme de les parts? Penso que l’art té aquest poder, uneix, et descobreix, et retroba o t’interroga, tot depèn del moment del diàleg que tens amb ell, o ella.
Els trets fonamentals del color, del traç, de la textura i les formes abstractes, simbòliques així com el sentit dels símbols, li són propis, autòctons, locals, però en canvi el sentit global i el joc d’equivalències i complicitats, és universal. És el just equilibri entre la recerca del llenguatge propi amb les influències d’arrel i les que adquireixes en el camí de la vida, el que conforma el llenguatge artístic. És l’interrogant obert cap a la descoberta d’allò que, salvant la distancia i el temps, ens permet d’establir paral•lelismes, però també amb allò que ens fa autèntics, propis i unipersonals.
L’art és un llenguatge universal. Avui, en un moment de llenguatges plurals, multidimensionals, que ens omplen fins i tot ens saturen per tots costats, trobar en l’art i des del seu estat pur, un punt de contacte, de comunicació i , per que no de pau, reconforta. La seva obra va més enllà de la percepció, del significat i del moment físic en el que la vivim: l’altra dimensió, que no és ni la tercera- bé prou la van plasmar justament un artista- ni la quarta, dóna amplitud a aquest llenguatge de l’art i el fa en ell mateix inesgotable. És aquest encontre, en l’autenticitat, l’amplitud i les referències universals i que té lloc en un espai limitat de tela, bastidor i color, el que et reclama la teva presència i la capacitat de dimensionar-lo per tal de fer-li justícia, més enllà dels seus límits físics. Gràcies Jean-Marcel Sene per propiciar-lo.
Mireia Tresserras
Historiadora de l’art.
Co-directora d’educ’art s.l
Encuentros
Dicen, cuando empiezas a estudiar historia del arte o a lo largo de los años, que los artistas se hacen, se forjan con la experiencia, el aprendizaje, eso si, hace falta un mínimo de aptitud. Dicen también que ver mucho, sin moderación, te hace, te forma, te ayuda a seleccionar y a discriminar lo que te gusta (las referencias) de lo que no te gusta (que también pueden serlo).
Cuando una, en este caso, tiene la teoría clara, ¿Qué hace frente a un caso como el de Jean-Marcel? Llega a la conclusión que todas las cosas tienen sentido y están porqué tienen que estar. ¡E voilà! Nada más que esto. Mirando a Miró, observando el simbolismo de sus cielos y el uso del color, me vino a la cabeza la idea del cosmos y el universo, de que todo está en conexión. Me dijo que conoció su obra después, alguien le habló de ella. ¿Y las referencias al expresionismo abstracto, a la fuerza del gesto y el color, a la visión uniforme de las partes? Pienso que el arte tiene este poder, une, te descubre, te reencuentra o te interroga según en qué momento del diálogo estés con él, o con ella.
Los rasgos fundamentales del color, el trazo, la textura y las formas abstractas, simbólicas así como el sentido de los símbolos le son propios, autóctonos, locales, pero en cambio el sentido global y el juego de equivalencias y complicidades es universal. Es el justo equilibrio entre la búsqueda del lenguaje propio con las influencias, de raíz y las que adquieres por el camino, lo que conforma el lenguaje artístico. Es el interrogante abierto hacia la descubierta de aquello que, salvando la distancia del tiempo y el espacio, nos permite establecer paralelismos, pero también con aquello que nos hace auténticos, propios e unipersonales.
El arte es un lenguaje universal. Hoy, en un momento de lenguajes plurales, multidimensionales, que nos llenan y hasta nos saturan por todos lados, encontrar en el arte y desde su estado puro, un punto de contacto, de comunicación y por qué no, de paz, reconforta. Su obra va más allá de la percepción, del significado y del momento físico en el que la vivimos: la otra dimensión, que no es ni la tercera (justamente la plasmó por primera vez un artista), ni la cuarta, da amplitud a este lenguaje del arte y lo hace, en el mismo, inagotable. Es este encuentro, en la autenticidad, la amplitud y las referencias universales y que tiene lugar en un espacio limitado de tela, bastidor y color, el que te reclama tu presencia y la capacidad de dimensionarlo para hacerle justicia, más allá de sus límites físicos. Gracias Jean-Marcel Sene por propiciarlo.
Mireia Tresserras
Historiadora del arte.
Co-directora de educ’art s.l
No hay comentarios:
Publicar un comentario